Acne
L’acne és el trastorn cutani de major prevalença a la població, doncs pot arribar a afectar fins el 80% de les persones en algun moment de la seva vida. L’època de la vida on és més habitual l’acne és l’adolescència i sobretot en homes, i això és degut a què els andrògens (hormones que tenen un pic en aquest període) estimulen la producció de sèu cutani i aquest pot acabar obstruint els conductes de les glàndules sebàcies. Aquesta obstrucció es tradueix clínicament amb l’aparició de barbs (comèdons), que són el signe bàsic de l’acne i el primer punt a partir del qual pot esdevenir la cascada que desemboqui en les lesions inflamatòries d’aquest trastorn (pàpules i pústules), denominades popularment com “grans”.
D’altres factors que tenen un paper en l’origen de l’acne són el sobrecreixement bacterià d’un microorganisme que conviu amb nosaltres a la pell (Propionibacterium acnes) i la tendència personal i genètica que tenim a la formació de barbs.
Curiosament, d’altres factors que tenen molt poc paper -malgrat la seva popularitat-, són la higiene cutània i l’alimentació. Cap estudi científic ha demostrat que rentar-se la cara amb més freqüència o bé utilitzant productes higiènics específics produeixi una millora clara de l’acne. Igualment, en quant a l’alimentació només cal tenir present que un excés de sucres d’absorció ràpida (xocolata, gormanderies, sucs de fruita no naturals, brioixeria…) en un breu període de temps poden facilitar l’aparició o empitjorament de l’acne. Tret d’això, la dieta del pacient amb acne no ha de ser excloent de cap aliment (fuet, fruits secs…), doncs no s’ha provat cap eficàcia sobre l’evolució de les lesions.
El tractament mèdic de l’acne va dirigit a impactar ens els factors que l’ocasionen:
- Excés de secreció de sèu: els retinols, derivats de la vitamina A, d’administració tòpica (tretinoïna, adapalèn) o oral (isotretinoïna) són els medicaments més efectius per a l’acne, ja que incideixen en el primer graó que genera el trastorn: la secreció de sèu. De fet, els retinols orals són els únics fàrmacs que permeten curar de forma definitiva l’acne. Tant en crema con en píndoles són un tractament segur i que ofereix uns resultats excel·lents.
- Infecció bacteriana: Aquells acnes que tinguin molt component inflamatori o pustulós es poden beneficiar de fer cursos d’antibiòtics tòpics o orals, que produeixen una millora molt ràpida però temporal dels “grans”.
- Inflamació: Les pàpules (grans vermells) tradueixen una resposta inflamatòria. Una opció terapèutica per aquells acnes amb molt component inflamatori és utilitzar anti-inflamatoris tòpics (peròxid de benzoil, indometacina, nicotinamida).
- Excés d’andrògens: Aquells acnes que depenguin d’un excés d’hormones masculines (més freqüent en dones), requeriran tractament hormonal, ja sigui amb anticonceptius orals o bé amb antiandrògens orals.
L’acne de l’adolescent, malgrat ser el trastorn de pell més freqüent, té una complexitat en el seu origen que es reflecteix en les seves opcions terapèutiques. No obstant, amb el tractament apropiat segons cada cas, es pot resoldre completament i evitar així les possibles seqüeles que poden produir com les marques o cicatrius d’acne. Més informació aquí
Adolescència en edat madura
Tot i que durant l’adolescència és més freqüent en els homes, a partir dels 25 anys la incidència és superior en dones. Això és degut a què, en no rares ocasions, l’acne pot ser un marcador d’un desajust hormonal (síndrome d’ovari poliquístic o d’altres hiperandrogenismes) o bé a un mal ús de cosmètics habituals (per exemple, oli de rosa mosqueta, de l’arbre del te, o maquillatges greixosos).
Habitualment, l’acne de la dona adulta acostuma a ser notablement inflamatori (pàpules, pústules i nòduls dolorosos) i situat al terç inferior de la cara, amb possibilitat d’afectar també la zona cervical.
En l’algoritme diagnòstic de l’acne de la dona, és primordial fer història clínica sobre els costums cosmètics de la pacient, fent incís sobretot en l’ús de substàncies greixoses. Així mateix, el segon pas és la investigació del ritme menstrual i d’altres manifestacions que poden acompanyar un excés d’hormones masculines –hiperandrogenisme– (pèrdua de cabell, excés de pèl, pell seborreica…). És habitual que, davant una acne persistent en una dona adulta, el dermatòleg demani una analítica hormonal que es practicarà durant els dies de la menstruació per a estudiar el perfil androgènic de la pacient: això permetrà descartar o confirmar si hi ha un desajust endocrinològic. En aquests casos, l’acne no és sinó una manifestació externa d’un trastorn hormonal, i el tractament d’aquestes pacients rau en reajustar els nivells hormonals, no només perquè l’acne desaparegui sinó també (i principalment) per millorar-los el perfil endocrinològic i metabòlic.
Aquest enfocament resulta essencial per tal de trobar la causa de l’acne i tractar-la. Contràriament, si no n’estudia l’origen, és possible que, inicialment, l’acne respongui satisfactòriament però que en cessar el tractament, recidivi, doncs la causa subjacent seguirà estimulant la producció de sèu cutani. De fet, és possible sospitar un desajust endocrinològic en una dona quan el tractament de l’acne fracassa repetitivament.
En quant al tractament de l’acne de la dona, aquest dependrà de la causa. Si es tracta d’una manifestació externa d’un trastorn hormonal, és possible optar per anticonceptius orals o bé per antiandrògens no anticonceptius, com la flutamida o l’espironolactona. Si correspon a un acne sense un rerefons endocrinològic, els derivats de la vitamina A orals acostumen a ser resolutius.